Dani Sala, professor de l’Escola
Ja ho tenim. Els alumnes de Gestió Comercial i Màrqueting acaben de finalitzar un projecte que ha constituït tot un repte: elaborar un pla de màrqueting per a clients reals. En concret, i dividits en equips, han desenvolupat cinc plans per a cinc projectes ben diferents: l’Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet i la seva necessitat de millorar l’autoestima col·lectiva; la UBIC del propi municipi amb la seva finalitat de dinamitzar el comerç; Manresa +Comerç i l’aspiració de guanyar associats; la firma d’oli Migjorn i el seu objectiu de potenciar les vendes online; i l’Escola Montserrat, el nostre centre, i el seu repte de diferenciar-se radicalment de qualsevol altre centre que imparteixi formació professional.
No n’esperàvem, com a resultat, complexos plans de màrqueting amb un posicionament ‘de laboratori’, meticulosament estudiat tal com avui aborden aquesta disciplina els grans consultors marquetinians. Buscàvem, simplement, que els alumnes aprenguessin mentre feien (learning by doing), que després d’aquest treball (purament això, un treball de classe) tinguessin les nocions fonamentals sobre com elaborar un pla de màrqueting. I, la veritat, no només han complert amb aquest objectiu sinó que, a més, n’han sorgit algunes idees francament disruptives, trencadores. És el que té ser jove i no tenir experiència: no existeixen els prejudicis. Algun responsable de selecció de personal té en compte això, si us plau?
Personalment, qui signa aquest article us ha de dir que ben poques correccions ha fet a aquests treballs. De la revisió n’han sorgit, això sí, tot un seguit d’anotacions i recomanacions. Però em pregunto: qui és el professor per decidir si tindrà èxit una estratègia de preu (un descompte a nous associats o una beca al rendiment, per exemple) o bé una de comunicació (una campanya de ràdio o la incorporació d’un community manager, posem per cas)? Ningú. Perquè ningú no ho pot assegurar, ni en una petita organització ni tampoc en una multinacional. L’important és que els alumnes aprenguin a fer aquesta feina, i això és, precisament, el que convé valorar a l’hora de posar nota: el camí, i no pas el destí.
Fem formació professional, és a dir, preparem específicament els alumnes perquè, si ho volen, puguin ‘plantar-se’ al món laboral només acabar aquests estudis. Si ho fan o bé decideixen continuar-se formant ja és cosa seva, i els hem d’oferir les eines, l’orientació acadèmica i els millors dels nostres consells perquè, també si ho desitgen, puguin escollir el millor itinerari acadèmic possible. Però, primordialment, hem de procurar que el més important del títol que aconsegueixin els alumnes no sigui el certificat sinó allò que representa: que estan preparats per exercir una professió qualificada i de futur, generador de valor i dotat, sobretot, d’un coneixement pràctic directament aplicable al món real. Convindreu amb mi que no hi ha res millor que oferir-los la possibilitat de tractar amb un client de veritat i treballar per a un projecte que ja funciona, amb totes les seves necessitats i, lògicament, amb una pila d’oportunitats per explorar.
