Carles Pons, professor de l’Escola Montserrat
Sona el telèfon, no és el to de trucada, és una notificació de mail, en obrir, tot l’esforç acabava de rebre sentit.
Feia poc més de tres mesos que havia muntat l’empresa, una empresa amb l’objectiu d’ensenyar a salvar vides, ens ho creiem, ho creiem i ho creurem, però ho havíem de fer extensiu a la població.
Era dels primers cursos que fèiem, un lloc molt xulo de Vic, en presentar-se alumne per alumne, un d’ells ens explica que lamentablement feia poc que el seu pare havia mort per un problema cardíac, tot i que els metges van assegurar-li que encara que hagués fet alguna cosa no s’hagués salvat, ell tenia un cert malestar per no fer res i tot i l’esforç que li suposava estar en aquell curs, creia fermament que havia de formar-se en primers auxilis per si mai es trobava en una situació similar.
Van passar sols uns mesos, uns mesos fins que vaig rebre aquest mail, mail on aquest alumne que mencionava amb anterioritat em deia alguna cosa així:
Carles, sóc … alumne que va assistir al curs de reanimació i ús del desfibril·lador que es va realitzar a Vic en data … em poso en contacte per dir-te que avui he salvat el meu avi, ha tingut una aturada i he fet el protocol sencer que ens vas ensenyar, en arribar el SEM m’han dit que gràcies a que he començat el protocol, el meu avi s’ha salvat.
Uau, no m’ho podia creure, tot l’esforç i recursos que suposava muntar una empresa ja els tenia amortitzats, aquest alumne em va donar la il·lusió més gran que potser mai podran donar-me.
Malauradament no sempre trobem un final tant desitjat com aquest, per desgràcia moltes vegades per més que disposem de recursos i coneixement no podem fer res per salvar la vida algú, però jo almenys, prefereixo fer sense èxit que no pas no fer.
Els primers auxilis són això, són protocols per afrontar situacions que potser i esperem mai ens hi trobem, però si ens passa, què mínim que saber que fer i poder intentar fer-ho.
“Construir una cultura de prevenció no es fàcil. Si be els costos de la prevenció han de pagar-se al present, els seus beneficis es troben en el futur distant. A més a més els beneficis no són tangibles; són els desastres i accidents que no han ocorregut.” Kofi Annan – Secretari General de les Nacions Unides
