ENTREVISTA A JOSEP MARIA VIDAL, exprofessor de l’Escola Montserrat

Quan vas treballar a l’Escola Montserrat?

Del setembre del 1982 fins al juny de 1999. De l’any 2000, aproximadament, i fins al 2017 he fet col·laboracions amb l’escola, dins l’àmbit educatiu i formatiu.

Quines assignatures i nivells educatius imparties?

Els nivells educatius anaven des de primària, secundària fins a cicles formatius de 1r i 2n grau. Com a professor de primària impartia les matèries curriculars; a secundària obligatòria, Socials bàsicament, encara que també Naturals, Tecnologia… A cicles formatius, l’assignatura d’Humanística.

Si no haguessis estat professor a què t’hagués agradat dedicar-te?

A COU vaig agafar matèries relacionades amb la biologia, volia ser biòleg. Això implicava anar a Barcelona, no va poder ser, els meus pares no podien pagar dos fills estudiant a Barcelona i vaig quedar-me a Lleida estudiant Magisteri, era un altra alternativa que m’era interessant.

Has treballat d’alguna cosa que no sigui de professor?

Tota la meva vida laboral ha estat relacionada amb l’ensenyament. A l’època d’estudiant i al llarg de les vacances feia de monitor de tennis, que compaginava amb treballar de “manobra” a la construcció o bé recollint fruita.

Un company imprescindible quan vas treballar a l’Escola?

Amb el Sr. Jaume vam compartir moltes experiències, intimitats; vam fer la llicenciatura junts a la UAB… Ens enteníem molt bé. Però no puc oblidar-me del meu gran mestre, qui em va ensenyar el gran ofici de ser mestre; el senyor Àngel Mauriz. Vam compartir grans i inoblidables experiències de com arribar a ser el gran mestre que ell era.

Com et vas sentir el primer dia que vas fer classe?

Bé, segur, amb ganes… i nerviós; estar-ho és la base fonamental per tenir tots els sentits “oberts”. Tenia una base fonamental: portar la classe preparada; saber de tot i de res; el que sé ho dic; el que no, ho buscaré per al proper dia.

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

Tot. Entrar a una classe era i és una satisfacció impressionant, s’ha d’estar i ser per poder-ho sentir. Veure com assimilen el coneixements dia a dia; com van evolucionant, veure com creixen, en què s’han convertit, i sentir com diuen a les seves filles i fills, “aquest senyor va ser el meu mestre”.

I el que menys?

Possiblement la relació amb alguns pares que no entenien el que feies amb els seus fills i t’ho qüestionaven gairebé tot i sense massa coneixement de causa.

Creus que els alumnes surten ben preparats?

Sí. De l’Escola Montserrat, s’ha intentat que surtin molt ben preparats; preparats per afrontar la vida amb coneixements, educació i valors ètics.

Què és el més complicat de la teva professió?

Res és complicat quan es fa amb il·lusió, preparació, motivació i coneixements. Si he de dir alguna cosa “complicada”, és poder motivar tot el grup classe i, alhora, respectant el ritme de cadascú.

Quin és el teu objectiu com a professor?

Saber respectar per formar persones amb valors; no ser un amic, ser un mestre que els ajudarà, saber escoltar l’alumne per ésser escoltat.

El teu lema de vida és…

Respectar per ser respectat; ser bona persona.

Si tinguessis un superpoder quin seria?

Possiblement seria veure el futur que espera als meus alumnes, i rectificar alguns aspectes si cal.

Poble o ciutat?

Poble sens dubte… la ciutat per visitar-la, el poble per gaudir-lo.

Mar o muntanya?

El mar m’atreu els mesos d’hivern i primavera. La muntanya, tot l’any.

Una estació de l’any…

Primavera.

Un destí del món…

Qualsevol amb bona companyia; si és el nord d’Europa, millor.

Televisió o mòbil?

No tinc predilecció; possiblement televisió per a l’oci i el mòbil per a la feina.

Facebook, Instagram o Twitter?

Instagram.

Una cançó per motivar-te…

“The losing end”, de Neil Young.

Una pel·lícula indispensable…

“Amanece que no es poco”, de José Luis Cuerda.

Un llibre per perdre’s…

Puc emportar-me’n dos? “Summerhill”, d’A. S. Neil; i “Walden dos”, de B.F. Skinner.

El millor pla per desconnectar…

Agafar el cotxe i fer quilòmetres per camins de terra.

Una persona que admiris…

Ho sento, son dues: els meus pares.

Què volies ser de gran quan eres petit?

De molt petit tenia dues coses al cap, ser biòleg o arqueòleg.

Quins eren els teus somnis?

No he estat un gran somiador de petit; només volia créixer per poder viatjar i veure tot allò que només podia contemplar als llibres.

Quins son els teus somnis ara mateix?

Si de petit no era un gran somiador, ara de gran encara menys. Només vull veure com s’espavilen els meus fills a la vida, que tinguin sort; i estar al costat de la meva gran companya i amiga, la meva dona, fins al final.

On et veus d’aquí a 10 anys?

Fent vida de jubilat.

Tres eines imprescindibles per a la teva feina?

Les eines han variat al llarg del temps: l’empatia i la motivació, que s’han de dur de fàbrica, i l’eina dels nostres dies, la tecnologia digital.

Un racó de l’Escola Montserrat?

Serien dos: el primer ja no existeix actualment, era el “quartet” de la fotocopiadora i, com no, el pati!

Si l’escola fos una persona (real o fictícia) quina seria?

Sempre que entro a l’Escola Montserrat em ve a la ment una persona i la sento al meu costat, el Sr. Àngel Mauriz.

El millor moment viscut a l’escola Montserrat?

Serien els millors: les hores de pati.

I el pitjor?

El dia que van comunicar a l’equip de mestres que l’Escola Montserrat entrava com a centre en crisi.

#SomEscolaMontserrat?

#professionalitat #escoladeproximitat #l’escoladelpoble

L’Escola Montserrat en una frase?

És una il·lusió feta realitat.