Joan Morales, professor de l’Escola Montserrat
Quan es parla d’abordar qualsevol canvi dins el sistema educatiu solem apel·lar a la inevitable necessitat que aquest s’acompanyi ineludiblement de certes partides pressupostàries destinades a corregir aquestes deficiències. Suposem així, que la qualitat depèn en últim terme dels recursos que es destinen al sistema. Així, a major finançament, major qualitat. Aquesta semblaria ser la regla, l’equació matemàtica a seguir. Així, l’educació, la de bona qualitat, té un preu. Una complexitat de resultats finals, i que a través d’una simple fórmula eliminaria i justificaria les bondats i les carències en la manera d’entendre la educació.
Sense negar la realitat que un millor finançament pot ajudar a millorar els resultats educatius, sóc força incrèdul al respecte i més partidari del que jo anomeno la política educativa dels petits gestos. Quelcom semblant a saber treure-li el màxim rendiment possible a tot allò que tenim al nostre voltant. Així, la creativitat dels centres educatius, de les seves iniciatives, de la voluntat dels seus docents per arriscar i encertar en les seves propostes, personalment se’m presenten com a elements que, pròxims al cost zero, milloren la qualitat tant de docent com de les propostes curriculars de les institucions educatives.
A la creativitat afegeixo sempre la motivació. Motivació, entesa en el sentit d’autogestió per part tant de l’alumne com del docent, i no tant del pal i la pastanaga, als quals estem tant acostumats en els nostres dies.
Per l’últim, i com a tercer ingredient, l’apel·lació a l’exemple. Un exemple que, representat en aquest cas a través de la figura del docent, vindria a presentar-se com l’element de coherència, com la cola d’enganxar indissoluble entre “el que es diu i es fa”. Una coherència que ha de partir sempre d’un mateix a través del compromís ferm de tractar de fer el millor que un sap les coses, complint amb el que es promet- des de corregir un exercici fins a portar les fotocòpies o fer aquesta sortida que vàrem pactar davant la classe-. Són gestos petits, però gestos que eduquen. I eduquen en quelcom molt important: en valors.
En la vida moderna cerquem solucions màgiques per a gairebé tot. En aquest aspecte resulta evident que l’escola no pot donar-les. O, almenys, que no pot donar-les per si sola. No obstant això, mostrar-se coherent entre el que diem i el que fem, considero que ja és de per si un gran triomf. No es tracta de ser herois a cada moment. Tampoc de ser màrtirs. N’hi ha prou amb gaudir amb el que fem i treure-li el màxim partit a les condicions amb les quals comptem.
Deia el Capità Enciam: “Els petits canvis són poderosos”, quan al nostre país encara no existia la més mínima consciència ecològica referida a la necessitat de reciclar. Envoltats per un immens fanguer d’immediatesa i competitivitat, l’educació, i l’escola en general, com dos oasis que ens remeten als valors més bells del ser humà, ens ofereixen encara un petit marge amb què poder somiar amb un futur molt millor.
