M. Dolors Utrera, psicòloga i docent a l’Escola Montserrat
La meva experiència i els nombrosos estudis publicats al món, demostren que hem d’afrontar un canvi en l’educació dels nostres alumnes, orientant l’objectiu cap a la innovació educativa aplicada, amb tres grans claus, un model diferent del basat en la revolució industrial, aprofitant els estudis de neuroeducació per saber com aprèn el cervell, i educar atenent a la diferència per aconseguir la millor versió de cada alumne.
Si analitzem les necessitats del mercat laboral, descobrirem que estem formant alumnes per a professions que encara no existeixen. La informació canvia de forma radical i constantment. Per aquest motiu, hem de canviar el paradigma educatiu, basat fins ara en els coneixements, i apostar per la formació de les noves generacions en les competències del segle XXI.
L’aprenentatge basat en problemes és una estratègia d’ensenyament que inverteix l’organització tradicional dels processos d’aprenentatge. Tot aprenentatge s’inicia presentant un problema en lloc de presentar uns objectius tal com es proposa en una organització tradicional. A partir d’allò que ja es coneix i d’allò que no se sap s’estableixen els objectius, s’identifiquen les necessitats d’aprenentatge que són bàsiques, es dissenya i se segueix un pla d’actuació, perquè al llarg del procés en què es produeix l’aprenentatge, es resolgui simultàniament el problema.
Les fases dels processos d’ensenyament basats en problemes es plantegen de la següent manera:
- Plantegem el problema, per exemple: quants nutrients prenem per esmorzar?
- A partir d’aquí identificarem els coneixements previs, necessitats, recursos i accions que cal per resoldre el problema. Organització del procés. Planificació de les fases i seqüenciació de les accions d’aprenentatge.
- Desenvolupament i regulació del procés per trobar respostes o explicacions (selecció de la informació).
- Formulació d’una resposta. Justificació (ús de la informació i aplicació del coneixement).
En aquest procés els alumnes prenen la responsabilitat d’aprendre i crear aliances entre alumne i professor. Per altra banda el professor té el rol de facilitador, guia o assessor i veu l’alumne com un subjecte que pot aprendre per compte propi. Els alumnes interactuen i aprenen en un ambient col·laboratiu participant activament, identifiquen necessitats d’aprenentatge, investiguen, apliquen i resolen el problema.
Us preguntareu quin valor té aquesta estratègia, oi? La resposta és de lògica, ja que el que estem utilitzant es basa en els passos que seguim en processos d’aprenentatge informal, aquells que realitzem tots nosaltres quan aprenem de forma autònoma al marge de l’escola i que es fonamenta en la base de la neuroeducació.
Com a conseqüència d’aquest procés, l’alumne s’ensinistra, aprèn i desenvolupa un conjunt d’habilitats que poden ser d’especial importància en l’autoformació que serà necessària al llarg de la seva vida i, conseqüentment, és una necessitat formativa de les persones que viurem el segle XXI.
Tot i que no és la finalitat de l’ABP, aquesta estratègia d’aprenentatge s’utilitza per trobar una alternativa a situacions d’ensenyament caracteritzades per la desmotivació, per sortir de l’aprenentatge memorístic, per combatre la passivitat i per crear un pensament divergent que els permeti replantejar-se altres preguntes amb la necessitat de resoldre altres problemes per arribar a nous aprenentatges, ja que requereix la implicació activa de tots els alumnes proporcionant moments de reflexió individual i col·lectiva per prendre decisions.
