Lídia López, orientadora professional a l’Escola Montserrat
Aquesta expressió “We Can Do It” (Nosaltres podem fer-ho!) és el que marcarà a moltes de nosaltres avui 8 de març. Serà també el moment en què pensem com les nostres antecessores van obrir-se camí en el món del treball. Hem de mirar enrere i veure com les dones han estat un element clau en el procés d’industrialització. Un exemple, entre moltes altres dones “genials”, va ser la protagonista d’aquest cartell Naomi Parker, que va ser una de les dones que en la segona Guerra mundial treballava en una fàbrica d’acoblament de peces d’avions als Estats Units.
En l’actualitat, al món laboral encara trobem obstacles que ens dificulten fer l’accés i tenir una permanència al treball de forma igualitària. Podem veure que les estadístiques ens senyalen com el col·lectiu, el de les “dones”, amb un índex d’atur més elevat que el masculí. Segons l’EPA (Enquesta de Població Activa) 2016, la taxa d’atur masculina era del 13,9%, mentre que les dones arribava fins al 15,9%. Solament entre els anys 2010 i 2014 es va produir una inversió de la situació, superant la taxa masculina a la femenina.
En finalitzar el 2016, la taxa d’ocupació de les dones se situava en un 47,7% mentre que la dels homes,en un 57,5%. Tot i que la taxa d’ocupació masculina i femenina s’ha anat escurçant, encara estem a 9,8 punts percentuals a favor dels homes.
Però les diferències també les trobem a nivell salarial, on la precarietat laboral ens ve marcada a vegades per haver-nos de gestionar una doble jornada que ens porta a realitzar “jocs malabars amb la feina, l’economia domèstica, la família,etc.”; o veure que se’ns inclou en les ocupacions anomenades “pink collar” (terme anglosaxó que fa referència a una ocupació que tradicionalment i majoritàriament exerceixen les dones i que es caracteritza per tenir un sou baix, poc prestigi, poc reconeixement i poques oportunitats de promoció). Per tant, això es trasllada a l’escassa presència de dones en càrrecs directius i la dificultat de conciliar la vida personal i laboral.
Accedir a sectors més masculinitzats continua sent un fre per poder conciliar vida familiar i laboral, però també el que s’anomena la bretxa salarial; malgrat que les exigències salarials entre ambdós sexes s’han reduït en alguns llocs, encara existeix una desigualtat salarial. El treball de les dones continua estant pitjor remunerat que el dels homes. Segons dades relatives al 2014 de mitjana les dones guanyen en termes anuals un 26% menys que els homes, la bretxa salarial més alta des de 2008. Una altra dada important és que a partir dels 35 anys, el guany per hora de les dones queda estancat, fet que pot ser per poder conciliar la vida laboral i personal. Aquest fet influeix en la decisió de reestructurar la vida professional, haver de triar jornades parcials o incloure períodes d’inactivitat laboral.
De totes maneres, queda molt camí per recórrer, i potser hem de buscar noves fórmules on les dones agafin més protagonisme en el món laboral. Un exemple és treballar de forma cooperativa sota un model d’economia solidària, la que té un fonament bàsic de transformació del món. Aquest model constata que en general aquesta estructura organitzativa d’economia social “es basa en el principi de gestió democràtica, afavoreixen una participació laboral i econòmica de les dones més equitativa que el mercat de treball capitalista, on els alts índexs d’atur, i la major temporalitat i parcialitat les perjudica específicament”.
Segons María -Ángeles Durán (Catedràtica de Sociologia i professora d’investigació), “el millor capital de les dones actuals, a més de l’excel·lent preparació tècnica que han assolit, és precisament la capacitat de dubtar d’un sistema que s’ha construït en la seua absència i al qual poden aportar grans dosis d’innovació organitzativa”.
En definitiva, la nostra suma d’actituds i comportaments ens ha d’ajudar a encoratjar-nos a fer-ho.
