Joan Morales, professor de l’Escola Montserrat
S’acosta la fi de curs, i amb ella, la conclusió de les classes. Hi ha tràfec en l’ambient, els inevitables nervis de l’última presentació, l’examen per dir adéu al trimestre, aquella unitat formativa pendent de recuperar…En definitiva, es tanca un cicle. Per als alumnes, ha arribat hora de demostrar el que han après al llarg d’aquests dos últims anys. Per als professors, la constatació de fins a quin punt han estat fructífers els seus ensenyaments. Per als pares, la satisfacció que sempre hauria de comportar invertir en el major tresor humà: el coneixement.
La societat espera la nova fornada de professionals amb l’expectativa que aportaran nous coneixements, habilitats i actituds a les empreses per fer-les més competitives. Alguns, els més emprenedors, fins i tot donaran el salt gestionant i dirigint els seus propis negocis. Les classes tornaran al silenci. Els ordinadors, apagats, seran testimonis muts que ja ningú es recorda d’ells, dels seus teclats, dels endolls, de les incidències, dels switch. Les rialles, guardades en la memòria de quants allí van estar, viatgen ja formant part de tots els que van participar de la gratificant experiència que sempre suposa aprendre i ensenyar.
És evident que l’equipatge dels alumnes que se’n van serà suplert amb les maletes dels nous estudiants que arribaran, que el cicle del cicle tornarà a iniciar-se amb renovades il·lusions, que el far de valors humans que va guiar quants aprenentatges allí es van donar novament brillarà. Però ara no, ara és temps de collita, temps de silenci. Els alumnes estan molt dintre teu. També saps que quelcom que forma part de tu està en ells, i això suposa una gran responsabilitat per a qualsevol docent: “Què els quedarà de per vida de tot el que han après?” I després d’un pensament una mica amargant, la resposta tornarà a ser la mateixa: “Massa poc”. Sempre tens aquesta maleïda sensació: la que facis el que facis sempre resultarà massa poc.
I llavors recordaràs el que sempre has tractat de fer a classe: donar vida a aquell conte que contenia un munt de valors i que un dia vas elaborar per a tu mateix per no perdre’t en el camí quan eres estudiant i el mestre explicava filosofia a classe, i tu mentrestant llegies Mafalda, o ploraves sense consol davant l’imminent trasllat del teu professor favorit a Gran Canària. Un conte que venia a dir més o menys el següent:
“Hi havia un vegada un lloc denominat humanitat on l’acceptació coneixia el valor de l’autoexigència. Un enclavament on l’amistat donava per fet el valor de la constància. Territori sense fronteres on la comprensió generava el valor de la confiança, la creativitat, el valor de l’entusiasme, davant del qual, la fidelitat no podia fer una altra cosa que mostrar-se orgullosa de si mateixa per recolzar-se sempre en l’honradesa.
Eren temps propicis perquè la puntualitat donés la benvinguda a l’alegria si un dia decidia anar de visita a la llar de la paciència, on la prudència era la companya ideal de joc quan tenia la sort de comptar amb la llibertat suficient ( i, més encara, quan tothom sabia per endavant que la senzillesa sempre seria la millor aliada de la incombustible bondat). Cal recuperar aquest lloc”
Cerco respostes i només neixen que preguntes. On para aquest lloc? I si entre tots plegats busquem en l’educació, allò que mai hauríem hagut de perdre?
